TEATRO NŌ Y KABUKI

Nō és el terme que engloba el teatre clàssic del Japó, al començament reservat únicament a l’aristocràcia. Es remunta a l’era Muromachi (1333-1573) com a expressió consumada de l’art i es caracteritza per una essencialitat extrema. Més que l’acció, hi preval una evocació suggeridora de sentiments, portats més enllà dels límits de la realitat.  Constitueix una fusió entre jocs de paraules, al·lusions històriques i literàries, amb gestos estilitzats i narracions alterades amb el suport de música coral i instrumental.

 

L’interpreten tant el shite, l’actor principal, sempre dotat de màscara (element gairebé sagrat en aquest tipus de teatre), com el waki, un personatge secundari que no duu màscara. L’escena no té cap mena de decoració, únicament es complementa amb els músics (flautes i tambors), que acompanyen les veus i la rítmica de les danses. A la dreta de l’escenari se situa el cor, que comenta les accions dels actors i dona suport a la narració. Tradicionalment, les obres s’intercalen amb interludis còmics, anomenats kyōgen, literalment, ‘paraules sense sentit’, com a contrapunt a la tensió anterior.

 

També hi havia altres tipologies teatrals com el kabuki, que significa ‘desviar’, ‘transgredir’. És un teatre fruit de la nova cultura chonin, la versió popular de l’aristocràtic i hieràtic teatre nō. Es va inspirar en les exhibicions extravagants de prostitutes i ballarines de baix rang i en les transgressions dels samurais sense senyor (ronin). Els actors van esdevenir autèntics herois del carrer, i aquest gènere es va elevar a una de les expressions més significatives del període Edo.

 

Tant al teatre nō com al teatre kabuki només hi actuaven actors masculins, i els papers femenins els interpretaven els onnagata, actors especialitzats en aquests rols.

​

​

​