El shunga, les imatges de la primavera (en l’època també anomenades makuraee, imatges del coixí, i warai-e, imatges hilarants), representa un gènere en absolut secundari en la producció ukiyo-e que inclou l’amplitud de l’erotisme, molt diferent al paper llicenciós i terciari que es donava a temàtiques similars en les representacions artístiques de la cultura occidental.

 

Les “imatges de la primavera” van ser substancialment funcionals per a l’esperit hedonista predominant en contrast amb la rígida cultura neoconfuciana propugnada pel govern dels Tokugawa. Incloses amb les obres dels grans mestres als cims de l’art, revelen una concepció de l’erotisme subtilment psicològica. A l’interior hi ha una espècie de codificació simbòlica de la vida i, per tant, de les activitats sexuals, on preval l’èmfasi «expressionista» i fins i tot de caricatura.

 

La vida social i cultural de la capital estava marcada per caràcters clarament masclistes.  A més, Edo era una ciutat on predominaven els homes solitaris, en especial soldats i servents del seguici dels diversos daimyō, senyors feudals, que anaven a la ciutat per a les visites biennals i obligatòries a la cort del shogun (el sankin kōtai) i s’instal·laven als seus quarters.  

 

Aquests homes, allunyats de la família i immersos en un món profundament hedonista i estrany al que podien viure als seus contextos locals, tenien uns salaris limitats que els impedien refugiar-se entre els braços d’una cortesana del Yoshiwara. Però no només es tractava d’una qüestió econòmica, sinó que s’hi afegia la incapacitat psicològica d’apropar-se a una dona enmig de la vida caòtica de la ciutat. Davant d’aquesta situació, van trobar en els gravats bijin el que era suficient per somiar trobades i aventures galants i també per consolar-se en privat.

 

Cal destacar que l’autoerotisme no es considerava una activitat masculina en exclusiva, sinó que un ampli grup de dames nobles, dames de companyia i concubines també gaudien de les imatges de la primavera.

​

​

​