Nō és el terme que engloba el teatre clàssic del Japó, al començament reservat únicament a l’aristocràcia. Es remunta a l’era Muromachi (1333-1573) com a expressió consumada de l’art i es caracteritza per una essencialitat extrema.
Bijin significa ‘dona bonica’, una figura essencial de l’ukiyo-e. La representació de la figura femenina va ser extensa dins la producció dels artistes d’ukiyo-e.
El shunga, les imatges de la primavera (en l’època també anomenades makuraee, imatges del coixí, i warai-e, imatges hilarants), representa un gènere en absolut secundari en la producció ukiyo-e que inclou l’amplitud de l’erotisme.
Un netsuke (arrel per subjectar) era un accessori imprescindible en el vestit tradicional japonès que feien servir, i continuen fent servir en determinats actes, tant els homes com les dones i els infants.
Una altra tècnica molt utilitzada i que manifesta l'essència de la cultura japonesa és el kakemono o kakejiku, literalment 'penjant', amb el seu sofisticat equilibri d'espais i la cerca constant de la creació d'objectes harmoniosos.
Els primers fotògrafs japonesos van experimentar, sens dubte, la fascinació per la pintura ukiyo tant pel que fa a la tria dels subjectes com quant a l’enquadrament i el colorit posterior a la impressió.
Musha és el guerrer tribal, l’arquetip de l’heroi solitari, el líder als camps de batalla i l’esteta en temps de pau. És, alhora, guardià de la pau i defensor del poder aristocràtic..
