EL MÓN DELS SAMURAIS
A Europa, l’home d’armes feudal, pesadament protegit del cap als peus, confiava en la potència dels seus colps o, si muntava a cavall, en l’impacte de la càrrega sobre l’enemic. El guerrer japonès, tanmateix, soldat d’infanteria o genet, sempre ha anteposat l’agilitat al combat a qualsevol forma de protecció que la pogués minvar d’una manera o una altra.
La mateixa conformació de l’antiga armadura japonesa va afavorir aquesta característica: l’estructura laminar (armadura tipus dō-maru), la qualitat del material i el gruix no excessiu proporcionaven una defensa vàlida contra les armes lleugeres i una protecció menor però suficient contra els atacs directes (cops de pica o talls d’espasa), alhora que es garantia al guerrer l’agilitat necessària per defensar-se bé.
Aquesta tipologia d’armadures es va mantenir al llarg del temps en l’estructura bàsica, amb lleugeres adaptacions a mesura que variaven les tàctiques de combat, fins a la introducció de les armes de foc als segles XVI i XVII, quan la necessitat imperativa de reforçar la protecció personal del samurai va fer substituir l’armadura laminar per l’armadura de plaques o tosei-gusoku.
MUSHA
Guerrers
Musha és el guerrer tribal, l’arquetip de l’heroi solitari, el líder als camps de batalla i l’esteta en temps de pau. És, alhora, guardià de la pau i defensor del poder aristocràtic.
Al llarg dels segles es transformarà en la figura del samurai, que significa el que serveix, la imatge heroica i mítica de la tradició guerrera del Japó, construïda sobre la base d’una transposició contínua d’història i llegenda.
Els samurais es formaven en una casta exclusivament militar i seguien un codi d’honor rigorós anomenat bushido, el camí del guerrer, en què el precepte més important requeria el compliment del deure envers el daimyō, el senyor feudal. Tota la seva vida era un gest de lleialtat bella i absoluta al daimyō, sense por ni tan sols de la mort, per la qual cosa el seu emblema era la flor del cirerer, símbol de la fugacitat i la bellesa de la vida. Ja havien passat dos segles des de les últimes grans batalles per la reunificació del Japó, ara governat per la dinastia Tokugawa, però el record de les gestes heroiques es va perpetuar, alimentat per la nostàlgia dels samurais, el poder dels quals anava decaient gradualment, i pels somnis d’aventura dels pobles, a la qual cosa van contribuir els musha-e, estampes on es van fixar per a la història els guerrers de més renom i les batalles més rellevants del Japó.
