A través d’una selecció de més de 200 obres, el fantàstic món flotant de l’ukiyo-e aterra al Palau Martorell, un veritable viatge per descobrir l’atmosfera elegant i refinada del país nipó.
A més de trobar-s’hi presents els artistes japonesos més prestigiosos de l’època, l’exposició ofereix un panorama complet sobre la vida japonesa del segle XIX a través de l’exhibició d’armadures samurais, quimonos, objectes i fotografies.
El recorregut, desenvolupat a través de set seccions, serpenteja entre el persuasiu món femení de les geishes i la llegenda dels fidels guerrers samurais. El món cultural queda immortalitzat en els retrats d’actors i en les escenes del teatre nō i kabuki, i el món de la natura s’idealitza mitjançant la pintura de flors, ocells i paisatges.
Ukiyo-e
Els ukiyo-e són tècnicament xilografies, un procediment d’impressió en relleu, d’origen xinès, que es remunta al període Han (206 aC- 220 dC). És probable que s’introduís al Japó entorn del segle VII dC. A diferència d’occident, on el gravat sol ser fruit d’un artista individual, les xilografies japoneses es caracteritzen pel treball coordinat de diverses persones. Aquesta tipologia editorial va contribuir a difondre-les.
L’artista, una vegada preparat el dibuix (shita-e) en un full de paper fi, el lliurava al gravador, qui l’encolava del revés sobre un tauler de fusta i en reproduïa les línies i deixava en relleu les parts per estampar. Així es creava una primera matriu d’impressió (hanshishi).
Després, l’impressor en treia una tirada, només en negre, d’una quinzena d’exemplars (kyōgōzuri), sobre els quals l’artista donava les indicacions per als colors, un per foli. Després de les anotacions de l’artista, el gravador tallava tantes matrius com colors es preveien. Seguidament, estampava la planxa guia amb els contorns del dibuix i, després, progressivament, els diferents colors a partir dels que requerien més precisió i ocupaven espais petits.
L’entintatge es feia mitjançant un baren compost per discos de paper compactats, i el registre d’impressió es proporcionava únicament mitjançant una marca L, kento, col·locada a la part inferior dreta i una línia a dalt a l’esquerra. Amb aquest sistema, cada dia se’n podien imprimir unes dues-centes còpies.
Les ukiyo-e es van difondre, en l’àmbit de la cultura del període Edo (1603-1868), primer en versió sumi, només en negre; després, a principis del segle XVIII, com a estampes sumi acolorides a mà, primer en vermell i taronja i després en verd, groc i rosa. Finalment, cap a mitjan segle XVIII, com a nishiki-e, literalment, estampes de brocat, totalment en color.
Quan una obra era un èxit de vendes, es reeditava. Al final del període Meiji, les còpies de les obres més populars dels mestres del passat van ser reproduïdes per altres artistes, els quals van fer servir les mateixes tècniques i en van conservar les atmosferes originals. Posteriorment, amb l’obertura al mercat exterior, aquests exemplars, reproduïts en massa, van perdre l’encant, resultaven freds i estàtics.
És interessant subratllar que els gravats d’ukiyo també es van fer servir per embellir objectes quotidians, com ara ventalls, cobretaules, jocs per a infants i altres estris, fet que posa de manifest la popularitat d’aquest art.