DE LA INTERPRETACIÓ A LA REALITAT

Entre aquests recursos culturals figura la fotografia com a manifestació d’un món que desapareixia ràpidament, tal com ho expressarà, en la seva estada al Japó, el fotògraf italià Felice Beato, considerat el pare de la fotografia japonesa, a més de la resta dels artistes occidentals que van deixar constància de la societat nipona. El fotògraf japonès Shiro lchiki farà el primer daguerreotip amb el retrat del príncep feudal Satsuma, l’any 1857. La fotografia va suscitar un gran interès entre totes les castes socials japoneses i es van obrir nombrosos estudis dirigits per fotògrafs autòctons, com els famosos Hikoma Ueno i Shimoka Renjo, els quals van inaugurar el seu estudi a Nagasaki i Yokohama el 1862. La importància enorme de la tècnica del gravat japonès ukiyo-e serà la base de la fotografia japonesa a través de les seves temàtiques, enquadraments, personatges i escenes, i fins i tot s’arribarà a acolorir a la manera ukiyo-e les fotografies, que ocuparan al llarg del segle XIX el lloc dels gravats. Serà aquest mitjà artístic el que mostrarà la transformació que es va produir en la societat japonesa després de l’obertura a occident.

Els primers fotògrafs japonesos van experimentar, sens dubte, la fascinació per la pintura ukiyo tant pel que fa a la tria dels subjectes com quant a l’enquadrament i el colorit posterior a la impressió. De fet, pintors especialitzats acolorien a mà les fotografies per imitar les estampes populars i policromades dels artistes que van treballar amb tècniques xilogràfiques.

D’aquesta manera, si bé va substituir en bona part l’ukiyo-e, la fotografia es va erigir en un dels mitjans principals pels quals el nou Japó quedarà fixat en l’eternitat.