NATURA MORTA

A finals del segle xx eren pocs el artistes que encara feien incursions al tema de les natures mortes, gènere que, tanmateix, va exercir una gran fascinació sobre Botero, fins al punt que el va convertir en un dels seus temes recurrents. Es pot dir, en qualsevol cas, que l’ús inesperat que hi va fer del color ens du a entendre perquè deia que eren justament els colors els que dominaven les seves equilibrades composicions. Quan va començar a interessar-se per la natura morta com a gènereparticular i específic, les seves creacions remetien amb claredat a la tradició pictòrica holandesa, i s’hi palesava un estil que reflectia l’exuberància dels orígens llatinoamericans de l’artista, tant al color com a l’exaltació total dels volums.

​

Amb les natures mortes, l’artista reivindica quelcom fonamental: més que el tema en si, el que compta és sobretot l’estil. «El tema és tan poc important que pràcticament desapareix. El que compta, el que s’ha de ressaltar a una natura morta, és l’estil específic i individual de l’artista.[...] És la capacitat creativa de fer quelcom peculiar, que viu dins d’una persona i es plasma al quadre en resposta a una gran emoció.»