EL NAIXEMENT D’UN ESTIL

La consagració definitiva de l’estil de Botero es va produir mentre pintava una natura morta: el 1956, quan vivia a Mèxic, on va romandre poc més d’un any i mig, una nit en què es va quedar treballant fins tard al seu estudi, l’artista va dibuixar la forma d’una mandolina. En el moment d’esbossar el forat de la caixa de ressonància, li va sortir molt petit. El contrast entre el detalldiminut del centre i la voluminosa forma del seu voltant va fer explotar el dibuix en tota la seva monumentalitat i deformació, i va ser llavors quan Botero es va adonar amb tota claredat que havia descobert quelcom fonamental per a la seva obra, una resposta categòrica a la seva recerca infatigable. Va ser el principi d’un camí que el va portar a consolidar el seu estil i el seu llenguatge únic i inconfusible, fruit de la seva incessant experimentació, de les preguntes que es feia a si mateix, i reflex de les seves conviccions artístiques i la seva capacitat de transformar els anys d’aprenentatge en quelcom de nou, fresc i propi.

​

L’estil de Botero es basa en la sensualitat de les formes i l’exaltació dels volums. Cada pinzellada és un reflex de les seves conviccions artístiques. Al seu univers, fet de volums, fins el darrer personatge, flor, figura, fruita, muntanya o animal està pintat amb la mateixa intenció i el mateix gest. Deia: «A través del volum es produeix una exaltació de la vida. Amb la deformació es genera un desequilibri a l’art que s’ha de restablir, i només mitjançant un estil coherent es pot recuperar la naturalitat de la deformació».