BIJIN
La visió de la dona a l’ukiyo-e
Bijin significa ‘dona bonica’, una figura essencial de l’ukiyo-e. La representació de la figura femenina va ser extensa dins la producció dels artistes d’ukiyo-e, un autèntic reclam per plasmar l’essència del context de la nova societat, les modes canviants, la bellesa idealitzada i la sensualitat, la gràcia i l’opulència. Tota aquesta plàstica ens ajuda a entendre la situació complexa de la dona en aquest període de la història del Japó.
Les geishes eren artistes, ballarines i intèrprets d’instruments, no prostitutes. Denominades poèticament al Japó ‘papallones de la nit’, van constituir una autèntica professió d’amfitriones-entretenidores refinades, expertes en l’art de la conversa. Actuaven a les cases de te o sobre les yakatabune, embarcacions amb cabina que solcaven les aigües del riu Sumida, i, si ho demanaven, també als palaus dels clients més nobles. Vestien uns quimonos elegants, però de manera més sòbria i menys ostentosa que les cortesanes.
L’ōiran, cortesana d’alt rang, era el sostenidor de la vida dels barris de plaer. A més, havia de ser destra en poesia, en la interpretació de diversos instruments musicals i en diverses arts. La yūyo, dona de plaer, era i no era alhora una prostituta, ja que es recompensava amb diners, però només amb diners no se la podia tenir.
La tayū estava considerada el nivell més alt dins les cortesanes, era capaç de mantenir converses sofisticades, coneixia l’etiqueta de la cort i podia freqüentar els nobles i els personatges destacats.
La realitat d’aquest món no s’havia d’indagar per no espatllar la diversió. Un món daurat, només aparentment, que idealitzava la bellesa dels plaers de la vida, que la cortesana pagava amb una existència desesperada. Les dones es feien cortesanes per mantenir els pares ancians o per aconseguir diners en préstec, encara que també podien haver estat raptades o venudes: els contractes eren vexatoris i preveien haver de treballar dia i nit en qualsevol tasca en l’àmbit de l’organització de la casa.
BIJIN
Tèxtil i ornament
El quimono, que significa el que un fa servir o el que un porta sobre les espatlles, és una peça indistintament masculina i femenina i constitueix el vestit tradicional japonès. A diferència de la indumentària occidental, el tall i la confecció de la qual solen ser una mica complicats mentre que dur-la és molt senzill, amb el quimono passa el contrari.
Extremament simple en estructura, ja que està compost per set elements de tela que formen una sola peça, la complicació rau en l’operació d’embolcar-hi el cos. La forma es dona amb l’ajuda de l’obi, la banda que envolta la cintura. Segons com es dugui, adquireix un aspecte elegant o descuidat, auster o coquet.
El quimono dels homes arribava als turmells, mentre que el femení arribava a terra i se’n solien recollir plecs per sobre de l’obi. Tot això es complementa amb múltiples elements que eleven la complexitat de la peça, molt especialment la de la dona.
Als gravats de l’ukiyo-e dedicats a la bijin, el disseny del quimono és un element essencial en la representació, tant pel joc plàstic que atorga com per la funció d’emfatitzar les qualitats que s’imposaven al gènere femení. A través del quimono i els elements decoratius també es pot identificar el paper de la dona de l’època, la posició social i la cronologia.
