L'estiu de 1915, Marc Chagall es va casar amb Bella Rosenfeld. A la seva autobiografia, l'artista va relatar de manera poètica les sensacions que la seva estimada li provocava: «Jo només obria la finestra de la meva habitació i l'aire blau, l'amor i les flors entraven amb ella». Bella va ser la companya i musa de Chagall fins a la seva mort prematura el 1944, i apareix en molts dels quadres que l'artista va pintar durant tota la seva vida.

 

Bella i Chagall sentien l'amor com una força poderosa que els ajudava a fer front als obstacles de la vida.

 

La intensitat de la seva unió els eleva per damunt de la vida quotidiana. L'absència de gravetat, aquest flotar dolç pel blau brillant, és la transcripció visual de l'exaltació de l'amor.

 

I juntament amb l'amor, a les obres d'art de Chagall, hi apareixen, acolorits i harmoniosos, els rams de flors. Multitud de flors esclaten en color, violetes, roses, peònies... plenes de vida, de somnis i d'esperança. I sempre acompanyades d'una parella d'enamorats, com a símbol del paradís.

 

Com evocava l'artista: «Bella em va donar la primera flor... Et podries preguntar durant hores què signifiquen les flors, però, per a mi, són la vida mateixa, en tota la seva feliç brillantor. No en podríem prescindir, de les flors».